Misteri d’Elx. Patrimoni de la Humanitat

Misteri d‘Elx. Patrimoni de la Humanitat

Primer Acte o Vespra

El 14 d’agost de cada any, acabades les solemnes Vespres de l’Assumpció de Maria cantades sobre el mateix escenari de la Festa o Misteri d’Elx pel clergat de la Basílica de Santa Maria, comença el primer acte de la representació sacra il·licitana, conegut genèricament amb el nom de Vespra, i que d’aquesta manera es diferencia del segon acte, denominat Festa.

A las sis de la vesprada ix el seguici d’actors de la representació que acompanya Maria des de la propera ermita de Sant Sebastià. Encapçalen aquest seguici l’arxiprest de Santa Maria i els Cavallers Elets i Portaestendard. Aquests cavallers van vestits amb frac i els dos primers porten sengles bastons daurats en senyal d’autoritat. A continuació van els personatges de l’obra, seguits pels membres del Patronat Nacional del Misteri, organisme encarregat de l’organització i custòdia del drama assumpcionista. El curt trajecte fins a la Basílica l’obri la Banda Municipal de Música que interpreta un pasdoble escrit pel mestre Javaloyes, músic il·licità, titulat El Abanico.

L’acte pròpiament dit comença en fer la seua aparició la Mare de Déu i els seus acompanyants per la porta major del temple. La Maria Major està representada per un xiquet de pocs anys, vestit amb una túnica blanca i un mantell blau, que duu al cap una diadema daurada. La seua petita cort està formada per Maria Salomé i Maria Iacobe que visten de manera similar a la Mare de Déu i porten escrit el seu nom en les diademes corresponents. A més a més, també formen part d’aquest seguici dos àngels de coixí – denominats així per portar en les mans, cadascun d’ells, un coixí de vellut vermell – i quatre àngels de mantell. Tots aquests personatges també són encarnats per xiquets. Cal recordar ací que el teatre religiós medieval no permetia la participació de dones en aquestes representacions.

En el moment en què els joves actors apareixen per la porta de l’església, els sons de l’orgue envaeixen l’interior del temple. Tant la Verge Maria, la Maria com és coneguda popularment a Elx, com el seu seguici queden entre el llindar de la porta major i l’inici de l’andador.

Aquest és un corredor en forma de pla inclinat que, cobert d’una grossa catifa i amb baranes laterals, condueix des de la porta major fins al cadafal muntat entre el creuer i el prebisteri. Mentrestant, l’arxiprest i els Cavallers pugen per l’andador i ocupen els seus seients situats en dues ampliacions d’aquest corredor, prop de l’escenari.

El xiquet que representa la Mare de Déu, mirant cap a l’altar major de l’església, canta als seus acompanyants per suplicar-ne l’ajuda en un dia tan important:

Germanes mies, jo voldria
fer certa petició aquest dia:
prec-vos no em vullau deixar
puix tant me mostrau amar.

Els membres del seguici marià li responen amb un altre cant en què manifesten llur fidelitat absoluta:

Verge i Mare de Déu,
on Vós voldreu anar
vos irem a acompanyar.

Maria avança uns passos i, agenollada sobre els dos coixins vermells que porten els àngels que l’acompanyen, expressa el seu gran desig de reunir-se amb son Fill:

Ai, trista vida corporal!
Oh, món cruel, tan desigual!
Trista de mi! Jo què faré?
Lo meu car Fill, quan lo veuré?

Maria, sempre rodejada del seu seguici, inicia l’ascens de l’andador. En el seu camí cap al cadafal se deté en tres ocasions. En cadascuna d’elles s’agenolla sobre els dos coixins i, mirant cap a uns petits grups escultòrics col·locats sobre els pilars de la nau del temple, realitza una mena de Via Crucis que recorda la Passió de son Fill.

El primer d’aquests altars xicotets representa el Hort de Getsemaní i davant d’ell Maria canta:

Oh, Sant Verger Getsemaní
on fonc pres lo Senyor aquí!
En tu finà tracte cruel
contra el Senyor d’lsrael.

Uns passos més endavant, es deté enfront de la representació del Mont Calvari:

Oh, Arbre Sant digne d’honor,
car sobre tots ets lo millor!
En tu volgué sang escampar
Aquell qui lo món volgué salvar.

Finalment, s’agenolla davant del Sant Sepulcre i entona la següent quarteta:

Oh, Sant Sepulcre virtuós,
en dignitat molt valerós,
puix en tu estigué i reposà
Aquell qui cel e món creà.

Acabats aquests tres cants, els personatges continuen el seu camí cap al cadafal. Aquest, de forma quadrangular i recobert per una catifa grossa amb dibuixos i colors iguals que els de l’andador, està rodejat per una petita balustrada amb columnes salomòniques. Sobre esta barana hi ha dotze ciris que il·luminen i delimiten l’espai del cadafal. A l’esquerra, podem veure un llit cobert de vels blancs de seda. A la dreta, huit seients destinats als personatges del seguici marià.

Ja en el cadafal, Maria s’agenolla damunt del llit que hem descrit i les dues Maries i els àngels de coixí se situen dempeus al seu voltant. Maria, torna a manifestar el seu desig de reunir-se amb son Fill:

Gran desig m’ha vengut al cor
del meu car Fill ple d’amor,
tan gran que no ho podria dir
on, per remei, desig morir.

Acabada la petició de Maria, s’obrin les portes del cel que estan simulades en una lona pintada amb núvols i tons blaus, que cobreix per completo el tambor i la cúpula del temple. D’aquest «cel», només és practicable una obertura quadrada, que coincideix amb el centre del cadafal, i que s’obri i es tanca mitjançant un joc de portes corredisses denominades «les portes del cel». A través del forat que deixen aquestes portes en ser obertes, i suspès per una maroma molt gruixuda feta de cànem, comença a baixar un giny que coneixem amb el nom de Núvol o Mangrana. De forma esfèrica i de color vermell, el seu interior està adornat amb dibuixos geomètrics, carrassos, espigues i aplics daurats, i del seu extrem inferior penja una borla daurada.

Una vez despasadas las puertas del cielo, mediante unos tirantes, la Mangrana comienza a abrirse en ocho alas o gajos, al tiempo que se cierran las mencionadas puertas. En el interior del artefacto totalmente recubierto de oropel descubrimos un niño que, con túnica de color azul celeste y alas de plumas en la espalda, figura ser un ángel. En sus manos lleva una palma blanca adornada con oropel. Esta abertura de las puertas del cielo y salida de la Mangrana es celebrada con las notas del órgano, un volteo de campanas y lanzamiento de cohetes.

Una cop franquejades les portes del cel, mitjançant uns tirants, la Mangrana comença a obrir-se en huit ales o gallons, alhora que es tanquen les mencionades portes. A l’interior de l’artefacte, totalment recobert d’oripell, és un xiquet que, amb túnica de color blau celeste i ales de plomes en l’espatla, figura ser un àngel. En les seues mans duu una palma blanca adornada amb oripell. Aquesta obertura de les portes del cel i eixida de la Mangrana és celebrada amb les notes de l’orgue, un vol de campanes i llançament de coets.

Déu vos salve Verge imperial,
Mare del Rei celestial,
jo us port saluts e salvament
del vostre Fill omnipotent.

Lo vostre Fill qui tant amau
e ab gran goig lo desitjau,
Ell vos espera ab gran amor
per ensalçar-vos en honor.

E diu que al tercer jorn, sens dubtar,
Ell ab si us vol apel·lar
alt en lo regne celestial
per Regina angelical.

E mana’m que us la portàs
aquesta palma i us la donàs,
que us la façau davant portar
quan vos porten a soterrar.

Quan aquest ha baixat uns metres, conclouen les mostres d’alegria, i l’àngel, després de deixar caure un grapat d’oripell tallat en trossets, que guardava en un mocador blanc i que, en la seua caiguda, simula una finíssima pluja d’or, inicia son cant. Amb la seua melodia saluda la Maria, alhora que li anuncia que Jesucrist ha escoltat ses pregàries i vol complaure-la:

Ángel plaent e lluminós,
si gràcia trob jo davant vós,
un do vos vull demanar,
prec-vos no me’l vullau negar.

Ab mon ser, si possible és,
ans de la mia fi jo veés,
los Apòstols ací justar
per lo meu cos assoterrar.

Oïda la petició, l’àngel entra de bell nou en la Mangrana i, després de tornar a ser-hi lligat, inicia l’ascens al cel alhora que comunica a Maria el compliment de son desig:

Los Apóstols ací seran
i tots ab brevetat vindran,
car Déu qui és omnipotent
los portarà sobtosament.

I, puix, Verge ho demanau,
lo etern Déu diu que li plau
que sien ací sens dilació
per vostra consolació.

En arribar la Mangrana a les portes del cel, aquestes s’obrin amb les mateixes mostres d’entusiasme que en la primera ocasió. Els tirants que mantenen oberts els gallons del giny aeri són afluixats pels operaris de la tramoia del cel, la Mangrana es tanca i va entrant al cel. Les portes es tanquen darrere d’ella i, a través d’una petita portella, només queda a la vista la borla daurada de la Mangrana.

També en aquest moment, s’alçaran dels seus seients els dos Cavallers Elets, amb el objecte de baixar per l’andador fins a la plaça que hi ha davant del Portal Major. Aquesta acció, que hui en dia només té un valor simbòlic, ens recorda l’època en què aquests Elets eren els cavallers que s’encarregaven de l’organització de la Festa, per delegació expressa del Consell Municipal. A més a més, dirigits por l’arxiprest de l’església que feia de mestre de cerimònies, aquests havien d’eixir a cridar els diferents actors que, preparats en la propera ermita de Sant Sebastià, necessitaven ser introduïts en escena en el moment oportú. Els Cavallers Elets, com veiem, actuaven com a vertaders avisadors o traspunts teatrals.

Una volta tancades les portes del cel, tornen a entrar els Cavallers Elets i ocupen els seus seients. Amb aquesta eixida simulen haver anat fins a la capella de Sant Sebastià per fer saber a l’actor que interpreta el paper de l’apòstol Sant Joan que ha d’entrar en escena. Aquest apòstol apareix al començament de l’andador, vestit amb una túnica blanca i un mantell verd. A la mà esquerra duu un llibre vell de pergamí que representa ser el seu propi Evangeli. A mesura que camina per l’andador, realitza gestos i expressions d’estranyesa davant de la misteriosa força que l’empenta a recórrer aquell camí tan singular. Cap a la mitat de l’andador, quan Sant Joan veu Maria agenollada sobre el seu llit, accelera el pas i la saluda besant-li les mans. Amb el seu cant expressa l’alegria que li provoca tan inesperada retrobada:

Saluts, honor e salvament
sia a vós, Mate excel·lent
e lo Senyor, qui és del tro,
vos done consolació.

Maria comunica al deixeble amat de Jesús tot el que li digué l’àngel, ço és, la proximitat de la seua mort. A més a més, en acabar el seu cant, dóna a Sant Joan de la palma daurada que li entregà l’àngel:

Ai, fill, Joan e amic meu,
conforte-us lo ver Fill de Déu
car lo meu cor és molt plaent
del vostre bon adveniment.

Ai, fill Joan, si a vós plau,
aquesta palma vós prengau
e la’m façau davant portar
quan me porten a soterrar.

Sant Joan pren el present de Maria i, com ja succeí en presència de l’àngel, també en aquesta ocasió, el pas de la palma d’unes mans a altres es fa seguint un ritual de gran sabor oriental, es realitza després de ser besada i tocada amb el front. El deixeble predilecte, capficat, entona llavors un cant trist i ple de pesar:

Ai, trista vida corporal!
Oh, món cruel, tan desigual!
Oh, trist de mi! Jo on iré?
Oh, llas, mesquí! jo què faré?

I adreçant-se de nou a Maria exclama:

Oh, Verge, Reina imperial!
Mare del Rei celestial!
Corn nos deixau ab gran dolor,
sens ningun cap ne regidor?

A continuació, es dirigeix a l’entrada del cadafal i mirant cap a la porta major crida els seus germans en l’apostolat:

Oh, Apòstols e germans meus!
Veniu, plorem ab tristes veus,
car hui perdem tot nostre bé,
lo clar govern de nostra fe.

Sant Joan torna a adreçar-se a la Maria i li expressa una vegada més la seua tristesa i desconhort davant de la pèrdua de la Mare:

Sens Vós, Senyora, què farem?
E ab qui ens aconsolarem?
D’ulls e de cor devem plorar
mentres viurem, e sospirar.

Mientras San Juan dedica a María esta cuarteta, sube por el andador el apóstol San Pedro, que viste túnica gris y cubre su espalda con un manto granate. En las manos lleva como representación simbólica unas llaves grandes y doradas, en recuerdo de aquellas otras de las puertas del cielo que Jesucristo le entregó. Debemos señalar que este personaje como otros dos más que indicaremos en su momento deben ser representados por un sacerdote, debido a su carácter sagrado.

Con las mismas expresiones de extrañeza que ya hemos visto en San Juan, San Pedro avanza por el andador hasta el cadafal. Una vez que se encuentra delante de María, la saluda besándole las dos manos y, después, abraza a San Juan. Dirigiéndose a María, canta con voz grave:

Verge humil, flor de honor,
Mare del nostre Redemptor,
saluts, honor e salvament
vos done Déu omnipotent.

Alhora que ressonen les notes d’aquest cant, pugen per l’andador fins al cadafal sis apòstols que també fan los gestos d’estranyesa que ja hem comentat adés. Tots ells visten d’una manera similar: túnica cenyida amb un cordó, un mantell sobre els muscles i sandàlies. Els apòstols, s’acosten al llit de Maria i la saluden besant-li les mans i fent-li una genuflexió. En acabar, saluden Sant Pere i Sant Joan amb abraçades afectuoses.

Direm que un d’aquests sis personatges és el Mestre de Capella o director musical de la Festa que, caracteritzat com un apòstol més, podrà dirigir els càntics directament i discreta.

En aquest moment, l’acció dramàtica es trasllada a l’andador on, a pocs passos del seu inici, comença una escena de la Festa, denominada Ternari per la confluència en aquest punt de tres apòstols. Cadascun d’ells ha accedit a l’escenari per una de les tres últimes portes de l’església, ço és: la porta major, la de San Agatàngel i la de la Resurrecció, denominada erròniament, porta de Sant Joan. Un dels apòstols és Sant Jaume, que vist hàbit de peregrí: túnica, capa adornada amb petxines, un capell a l’espatla i un bastó llarg del qual pengen una carabassa per a l’aigua. L’entrada simultània per tres accessos diferents simbolitza la trobada dels deixebles en una cruïlla de tres camins. Els apòstols se saluden si amb mostres d’alegria i sorpresa i, estranyat per la singular novetat de trobar-se reunits en aquest indret, canten:

Oh, poder de l’alt imperi,
Senyor de tots los creats!
Cert és aquesc gran misteri
ser ací tots ajustats.

De les parts d’ací estranyes
som venguts molt prestament,
passant viles i muntayes
en menys temps de un moment.

Avancen uns passos per l’andador i canten de nou:

Ab gran goig, sens improperi,
som ací en breu portats.
Cert és aquest gran misteri
ser ací tots ajustats.

De les parts d’ací estranyes
som venguts molt prestament,
passant viles i muntanyes
en menys temps de un moment.

Acabat el cant, els tres apòstols avancen cap al cadafal. Hi entren i, com ja feren els qui els precediren, saluden Maria, Sant Pere i Sant Joan. D’aquesta manera, els apòstols se reuneixen al voltant de Maria, donant compliment a allò que manifestà l’àngel de la Mangrana. Només trobem a faltar la presència de Sant Tomàs, que no compareixerà fins al final de l’acte segon. Hi ha, doncs, onze personatges adults sobre el cadafal. Tots junts entonen un cant singular que apareix escrit en valencià i en llatí. Es tracta d’una salve dedicada a la Mare de Déu, que els apòstols inicien agenollats. Després del primer vers se posen dret i, a partir d’aquest instant, per grups tenors, barítons y baixos, van fent inclinacions profundes a mesura que va desplegant-se la melodia:

Salve Regina, princesa,
Mater Regis angelorum,
advocata pecatorum,
consolatrix aflictorum.
L’omnipotent Déu, Fill vostre,
per nostra consolació,
fa la tal congregació,
en lo sant conspecte vostre.
Vós, molt pura e defesa,
reatus patrum nostroum,
advocata pecatorum,
consolatrix aflictorum.

L’últim vers de la Salve coincideix quant tots els apòstols cauen agenollats, llevat de Sant Joan, que amb la palma daurada, dret a mode de bastó, és l’únic personatge que sempre roman de dempeus al llarg de tota l’obra. Instants després s’alça Sant Pere i, adreçant-se a Maria, canta:

Oh, Déu, valeu! e què és açò
d’aquesta congregació?
Algun misteri amagat
vol Déu nos sia revelat.

Acabada la quarteta, Sant Pere torna a agenollar-se. Les dues Maries i els àngels del seguici marià abandonen llurs seients i es col·loquen en la capçalera del llit. Llavors, la Maria Major pren una espelma encesa en les seues mans. És el preludi de la seua mort. Amb veu trista i mig tallada, demana a sos fills que soterren son cos a la Vall de Josafat:

Los meus cars fills, puix sou venguts
i lo Senyor vos haja duts,
mon cos vos sia acomanat
lo soterreu en Josafat.

Amb les darreres notes del cant, Maria cau morta sobre el llit. Els apòstols i les Maries s’apropen a ajudar-la. Tots els personatges que rodegen el llit, amb l’acció d’ajudar Maria, amb la seua actitud, el que fan realment és ocultar a la vista del públic una part interessant de la tramoia del drama que succeeix en aquests moments. El xiquet que fa el paper de Maria, després de caure mort, és baixat a l’interior del cadafal mitjançant una persiana que corre per unes guies inclinades de fusta col·locades davall el mateix llit. A continuació puja a la superfície del llit una petita plataforma amb la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, patrona de Elx, en actitud jacent. D’aquesta manera queda incorporada a l’escena la figura de la Mare de Déu venerada a la Basílica de Santa Maria. El seu semblant està cobert per una màscara amb els ulls clucs a fi de simular la seua mort.

Amb el cos de Maria estès en el llit, els apòstols, amb ciris encesos en les mans, entonen un bell cant fúnebre amb el qual expressen l’esperança de la pròxima resurrecció

Oh, cos sant glorificat
de la Verge santa i pura
hui seràs tu sepultat
i reinaràs en l’altura.

Conclòs el cant emocionat dels apòstols, s’obrin de nou les portes del cel i comença el descens d’un nou artefacte aeri denominat Araceli o Recèlica. Se tracta d’un giny aeri en forma de retaule, construït en ferro i folrat d’oripell. El conformen quatre repeus col·locats simètricament al voltant d’un buc central. En les plataformes superiors apareixen agenollats dos actors que figuren ser àngels i que toquen una guitarra i un arpa, respectivament. Les plataformes inferiors les ocupen dos xiquets amb sengles guitarrons i que també figuren ser àngels. El buc central està destinat al denominat Àngel Major, que està dret i revestit amb alba i estola sacerdotal, per tal com aquest personatge també ha de ser interpretat per un religiós.

Una volta que l’Araceli ha franquejat les portes del cel, una nova pluja d’oripell cau sobre el cadafal. Just en aquest moment el cor angèlic inicia el seu cant per a comunicar a Maria la seua futura Assumpció:

Esposa e Mare de Déu
a nós, àngels, seguireu.
Seureu en cadira real
en lo regne celestial.

Car, puix en Vós reposà
Aquell qui cel e món creà,
deveu haver exalçament
e corona molt excel·lent.

Apòstols e amics de Déu,
aquest cos sagrat pendreu
e portau-lo a Josafat
on vol sia sepultat.

En arribar l’Araceli al cadafal, sense detenir el seu cant, penetrarà en el mateix escenari a través d’un gran escotilló central que, dissimuladament, han obert els operaris que estan amagats a l’interior. Tanmateix, la seua presència dins del cadafal serà força breu. Tan sols el temps just perquè l’Àngel Major reculla una petita talla de la Mare de Déu vestida amb vels blancs, que representa l’ànima de Maria. Amb aquestes accions s vol simbolitzar de forma visual la separació de l’ànima del cos, ço és, la mort efectiva de la Mare de Déu. Durant la seua pujada, els àngels entonen de nou les mateixes estrofes que en la seua davallada. Quan el Araceli arriba al cel conclou el primer acte o Vespra de la representació.

 

Acabada aquesta part de la representació, només queda que l’arxiprest i els Cavallers Portaestendard i Elets, entrant en el cadafal, besen els peus de la Mare de Déu en senyal de devoció i respecte. D’igual manera procedeixen les Maries, els àngels del seguici i els apòstols. L’últim a fer-ho és Sant Joan, que, a més a més, deixa sobre la imatge de la Mare de Déu, creuada sobre el pit, la palma daurada. A continuació, en forma de seguici, ixen els actors cap a l’ermita de Sant Sebastià on es despullaran de llurs vestidures.