Misteri d’Elx. Patrimoni de la Humanitat

Misteri d‘Elx. Patrimoni de la Humanitat

Segon Acte o Festa

El segon acte del Misteri d’Elx s’inicia també després del cant de les solemnes Vespres de l’Assumpció de Maria. Com en la primera part, ixen els actors, ja caracteritzats, de l’ermita de Sant Sebastià formant el seguici descrit per all dia anterior i que els conduirà fins a la porta major de la Basílica de Santa Maria. Hi entren tots per l’andador, i l’arxiprest de l’església i els tres Cavallers besen els peus de la imatge de la Mare de Déu –el llit mortuori de la qual ha sigut col·locat al costat dret del cadafal- i seguidament, seuen als seus respectius llocs. Després d’ells, els apòstols veneren també la figura de Maria i queden dempeus al seu voltant.

En aquest segon acte, Sant Pere ha substituït la seua túnica per l’alba, l’estola i la capa pluvial de color blanc. A més a més, assenyalem que, en la transició entre la Vespra i la Festa s’ha practicat al centre del cadafal una gran fossa quadrada rodejada per una balustrada també de petites columnes salomòniques, que figura ser la sepultura preparada per all cos de la Mare de Déu. Per la seua banca, Maria Salomé i Maria Iacobe i els àngels del seguici de la Mare de Déu, en començar aquest segon acte, no han seguit la resta d’actors i s’han quedat a l’inici de l’andador, en el llindar de la porta major. Llavors, tres dels apòstols canten unes quartetes per acostar-se on és el seguici marià i invitar-lo a prendre part en l’enterrament de la Mare de Déu:

Par-nos, germans, devem anar
a les Maries pregar
devotament vullen venir
per a la Verge sepel·lir.

Baixen, doncs, aquests tres més un altre a l’inici de l’andador i, adreçant-se a les Maries i als àngels, entonen el prec següent:

A vosaltres venim pregar
que ensems anem a soterrar
la Mare de Déu gloriós,
puix tant de bé ha fet per nós.
E anem tots
ab amor i alegria,
per amor del Redemptor
e de la Verge Maria.

Davant d’aquest prec, el seguici respon amb el cant següent:

Vosaltres siau benvinguts,
parents e amics de grans virtuts.
Promptes som per a anar
a la Verge soterrar.

Després de la resposta afirmativa, caminen tots junts per l’andador cap al cadafal. En arribar-hi, els integrants del seguici marià besen els peus de la imatge i, immediatament, es dirigeixen als seients que ja ocuparen en la primera part. En aquest segon acte, però, es troben al costat esquerre del cadafal.

Llavors, Sant Pere, agafa la palma dipositada sobre el cos de la Mare de Déu i, adreçant-se a Sant Joan, li demana que siga ell el portador de la palma durant el soterrament:

Preneu, vós, Joan, la palma preciosa
e portau-la davant lo cos glorificat
car aixi ho dix la Verge gloriosa
ans que als cels se n’hagués pujat.

Sant Joan, acatant l’autoritat de Pere atorgada pel mateix Jesucrist, accepta el manament:

De grat prendré la palma preciosa
e compliré lo que haveu manat,
puix que haveu potestat copiosa
de condemnar e delir tot pecat.

Com en el primer acte, en el traspàs de la palma es realitza el cerimonial de besar-la i tocar-la lleugerament amb el front, tant en el moment de donar-la com de rebre-la. Després s’agenollen tots els deixebles al voltant del túmul de Maria i inicien un cant laudatori com a preparació al seu soterrament:

Flor de virginal bellesa,
temple d’humilitat,
on la Santa Trinitat
fon enclosa e contesa.

Pregam-vos, cos molt sagrat,
que de nostra parentat
vos acord tota vegada
quan sereu als cels pujada.

Acabat el cant, se ponen tots de dret i entonen el salm 114, “In exitu Israel de Ægypto”, propino de la litúrgia d’exèquies. Tanmateix, atrets pels càntics, fa la seua aparició al peu de l’andador un grup nombrós de jueus dirigit pel Gran Rabí al cap d’aquests. Mentre la majoria dels jueus roman en el primer tram de l’andador, dos membres d’aquest grup avancen lentament pel corredor fent gestos d’estranyesa davant una melodia que desconeixen i que no saben d’on naix. Aquests dos jueus, vestits estrafolàriament, simulen dialogar entre si i sorprendre’s per aquelles melodies desconegudes.

De sobte, un dels dos s’acosta al cadafal i hi descobreix que el grup dels apòstols canta al voltant de la Mare de Déu morta. Ràpidament crida el seu company i tots dos comproven la veracitat de l’escena. Amb una petita cursa per l’andador es dirigeixen a la resta dels seus companys i els expliquen, també amb gestos molt expressius el que acaben de veure. Els jueus s’agiten, parlen els uns amb els altres mostrant llur indignació i irritació. Llavors, tots junts, decideixen assaltar el grup de deixebles de Jesucrist per robar el cos de Maria i destruir-lo. Amb aquest acte pretenen impedir que els apòstols, al igual que feren amb Jesús, diguen un cop enterrat el cos de Maria que aquest ha ressuscitat.

En un moment determinat, el cant del salm apostòlic és interromput per la veu airada del Gran Rabí que, secundada per la resta de jueus, manifesta les seues intencions hostils mentre tots junts avancen per l’andador de forma amenaçadora:

Aquesta gran novetat
nos procura deshonor;
anem tots a pas cuitat,
no comportem tal error.

No és nostra voluntat
que esta dona soterreu,
ans de tota pietat
vos manam que ens la deixeu.

E si aço no fareu,
nosaltres cert vos direm
que us manam en quant podem,
per Adonai, que ens la deixeu.

Els apòstols, sorpresos per l’esvalot, intenten veure què està passant fora de l’escenari, d’on provenen els crits. Els mateixos jueus que serviren d’exploradors s’acosten de nou als seus companys i pugen ràpidament per l’andador precedint la turba de jueus. Els deixebles de Jesucrist, encapçalats per Sant Joan i Sant Pere, s’adonen de les persones que s’apropen i de llurs intencions, i decideixen d’oposar-s’hi.

Sant Joan, brandant la palma com arma ofensiva, intenta detenir el primer jueu que s’acosta. Sant Pere, de la mateixa manera, s’oposa a l’altre jueu. S’empenten i simulen una dura lluita cos a cos. Mentrestant, la resta dels apòstols es col·loca davant del cos de Maria per protegir-lo i evitar que aquest siga profanat.

Tanmateix, el gran nombre de jueus que lluita per robar el cos sagrat obliga els deixebles a retrocedir cap a l’interior del cadafal, mentrestant continuen els càntics. A pesar de la ferma oposició dels apòstols, el primer dels jueus aconsegueix arribar finalment davant del túmul de Maria. Quan es disposa a agafar el cos de la Mare de Déu, queda paralitzat amb les mans engarrotades.

La resta de jueus, a mesura que va entrant al cadafal i comproven l’esdeveniment miraculós, van caient agenollats víctimes d’una sobtada paràlisi corporal, amb gran penediment pel que fa a llurs intencions. És llavors quan, tots junts, entonen un cant amb què supliquen ajuda, especialment a Sant Pere:

Oh, Déu Adonai
qui formis natura,
ajuda’ns Sabdai,
saviesa pura!

Som nós penedits
de tot nostre cor.
Pregam-te, Senyor,
nos vulles guarir.

Tal miracle mai
no féu creatura.
Ajuda’ns, Sant Pere,
qui tens la procura!

Els apòstols, comprenent la sinceritat del penediment dels jueus, els demanen que, a fi de poder-los perdonar, manifesten llur fe en la virginitat de Maria:

Prohòmens jueus, si tots creeu
que la Mare del Fill de Déu
tostemps fon verge, sens dubtar,
ans e aprés d’infantar.

Pura fon e sens pecat
la Mare de Déu glorificat,
advocada dels pecadors,
creent açó guarireu tots.

Els jueus, que continuen agenollats i sense poder moure’s a causa de la paràlisi, demanen perdó als apòstols als quals supliquen el bateig, alhora que manifesten llur creença ferma que Maria és la Mare de Déu.

Nosaltres tots creem
que és la Mare del Fill de Déu.
Batejau-nos tots en breu,
que en tal fe viure volem.

Sant Pere pren la palma daurada que porta Sant Joan i bateja tots els infidels tocant-los el cap. En tocar-los, miraculosament queden guarits. El jueu que es va mantenir dret amb les mans engarrotades davant del cos de Maria, quan comprova que pot moure-les, cau agenollat immediatament com a acte de penediment. L’alegria dels hebreus es transforma en cant:

Cantem, senyors!
Què cantarem?
Ab clamors façam gràcies i llaors
a la humil Mare de Déu.

A ella devem servir
tot lo temps de nostra vida,
puix sa bondat infinida
nos vullgué així guarir.

Doncs, cantem tots,
tots la lloem!
Ab clamors façam gràcies i llaors
a la humil Mare de Déu.

Guarits els jueus, es posen tots dret alhora que fa moviments amb les mans per comprovar llur total guariment. I tots junts, apòstols i jueus, es disposen a dur a terme finalment el soterrament de Maria. En aquesta escena s’organitza una processó al voltant de l’escotilló central. A pesar de l’estretor de l’escenari, el moviment de la processó s’inicia amb l’alçament de la creu, que és portada per un dels jueus. A continuació es col·loquen els apòstols i els jueus i, després, el llit mortuori de la Mare de Déu, que, sota pal·li, és dut pels mateixos actors. Tanquen la processó fúnebre Sant Pere, que oficia com a prelat, les dues Maries i els àngels del seguici marià. La processó fa una volta completa pel cadafal durant la qual entonen el salm 114:

In exitu Israel d’Egipto
Domus lacob de populo barbaro,
Facta est Judea sanctificatio eius,
Israel potestas eius.

Acabat el recorregut pel cadafal, deixen el llit mortuori en el seu punt de partida i tots els actors entonen un bell cant:

Ans d’entrar en sepultura
aquest cos glorificat
de la Verge santa i pura,
adorem-lo de bon grat.

Contemplant la tal figura,
ab contricció i dolor,
de la Verge santa i pura
en servei del Creador.

Respectant la tal figura,
ser de tanta majestat,
de la Verge santa i pura,
adorem-lo de bon grat.

Tot seguit, els apòstols prenen en els seus braços la imatge de Maria i la instal·len davant del sepulcre. Son cos és col·locat sobre un cobertor brodat, i son cap, sobre coixins, és recolzat en la barana del sepulcre. Sant Pere, agenollat davant de la imatge, l’encensa tres voltes seguint el ritual d’exèquies. Mentrestant, els apòstols i els jueus entonen un cop més In exitu Israel de Ægypto.

Acabat aquest cerimonial, el cos de Maria, sobre l’esmentat cobertor, és deixat caure al fons del cadafal a través de l’escotilló central. Només arriba el cos al fons del sepulcre, sona l’orgue per anunciar que les portes del cel s’obrin i comença a baixar de nou l’Araceli. Com durant la Vespra, hi ha quatre àngels que toquen guitarres i arpa, i l’àngel Major porta en les mans l’ànima de Maria. El cant bellíssim del cor angèlic ompli l’església amb la promesa de la resurrecció:

Llevantau’s, Reina excel·lent,
Mare de Déu omnipotent.
Veniu, sereu coronada
en la celestial morada.

Alegrau’s que hui veureu
de qui sou Esposa e Mare
e també veureu lo Pare
del car Fill i etern Déu.

Allí estareu sens tristor
on pregareu per lo pecador
e reinareu eternamente
contemplant Déu omnipotent.

Quan l’Araceli arriba al cadafal, hi penetra a través de l’escotilló central, com ja ho féu en la seua primera aparició. Cal afegir, a més a més, que coincidint amb l’eix perpendicular de l’Araceli, hi ha una cavitat practicada en el propi sòl del temple amb la finalitat exclusiva de permetre que l’artefacte aeri puga així penetrar totalment en l’interior del cadafal i no ser visible als ulls dels espectadors. Aquesta cavitat, durant la resta de l’any, està dissimulada i coberta per uns taulons de fusta, tot i que pot ser apreciada a l’entrada del presbiteri de Santa Maria.

 

Un cop l’Araceli ocultat de la vista del públic que ompli l’església, els operaris que hi ha sota l’escenari procedeixen a substituir l’àngel Major per la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, Patrona de Elx. Aquesta, cuidada i abillada per ses cambreres, situades en l’interior de la fossa, és subjectada al giny aeri. Un cop lligada la imatge, l’Araceli comença de nou la seua pujada al cel. La imatge, amb el mantell desplegat i sense la màscara mortuòria que simulava la seua mort, apareix ara ressuscitada. D’aquesta manera plàstica, amb la unió de l’ànima que baixa del cel i el cos que havia sigut enterrat, es reflecteix perfectament la mencionada Assumpció en cos i ànima de la Verge Maria.

L’ascens del Araceli, amb els àngels entonant el mateix cant que en la baixada, s’atura a la mitat del recorregut. En aquest moment tornen a l’església els dos Cavallers Elets que, poc temps abans, havien eixit per fer saber a l’apòstol Sant Tomàs que ha arribat el moment de la seua intervenció. Aquest, que segon la tradició es trobava predicant en terres de les Índies, comença la seua pujada per l’andador fet els mateixos gestos d’estranyesa, ja que no entén el motiu de tan llarg i singular viatge. De sobte, després de fer uns passos pel corredor, descobreix els apòstols i els jueus al voltant de la sepultura i comprèn immediatament que Maria ha mort:

Oh, bé és fort desaventura
de mi trist, desaconsolat,
que no em sia ací trobat
en esta santa sepultura.

Avança uns passos més i s’atura corprès, en veure en l’altura, suspesa en l’aire, la Mare de Déu rodejada per un cor d’àngels. En aquest moment s’adreça a la Mare per demanar-li perdó pel seu retard:

Prec-vos, Verge excel·lent,
Mare de Déu omnipotent.
Vós m’hajau per excusat
que les Índies m’han ocupat.

En acabar el seu cant emocionat, Sant Tomàs cau agenollat. En aquest moment tornen a obrir-se les portes del cel i, acompanyada per una música suau d’orgue, comença a baixar la Coronació. Aquesta és un nou artefacte aeri, d’estructura similar a l’Araceli, però de dimensions més reduïdes. Està format per una espècie de seient central, que és ocupat pel Pare Etern, i als seus costats, agenollats sobre dos repeus, són dos xiquets que figuren ser les altres dues persones de la Santíssima Trinitat. Déu Pare és el tercer dels personatges de la Festa que ha de ser representat per un prevere. Lentament, la Trinitat s’acosta a l’Araceli alhora que els ocupants entonen la melodia següent:

Vós siau ben arribada
a reinar eternament,
on tantost, de continent
per Nós sereu coronada.

Coincidint amb la fi de la quarteta, justament amb la paraula “coronada”, el Pare Etern, que duu en les seues mans una corona imperial daurada subjecta amb un cordó de seda, va afluixant aquest cordó perquè la corona recórrega els escassos metres que separen tots dos ginys aeris. Mentrestant, una pluja de oro sorgida del cel per les portes i per l’anell toral envolta tant els personatges com el públic. Finalment, la corona – amb l’ajuda discreta dels àngels de l’Araceli- cau sobre el cap de Maria.

El moment és indescriptible. La gent que ompli de gom a gom el temple irromp en aplaudiment i víctors. Totes les campanes de l’església, exteriors i interiors, són llançades al vol. Una salva de coets és llançada des de la terrassa de Santa Maria. I l’orgue, oberts tots els seus registres, emprèn un tutti esplèndid. Els ¡Visca la Mare de Déu! ixen de les goles dels actors i espectadors. Aquest és el moment culminant de la Festa. El cim del Misteri. La Mare de Déu de l’Assumpció, la patrona d’Elx, ha sigut coronada com a Reina de tota la creació en presència de tots els il·licitans.

El text de la Festa més antic dels que coneixem fins ara, datat el 1625, indica que la lletra de la Santíssima Trinitat va ser revisada pel llicenciat Comes. Tanmateix, sembla que la correcció – que reproduïm tot seguit- mai no arribà a ser efectiva i, així doncs, aquesta segona lletra no es canta mai:

Veniu, Mare excel·lent
puix que virtut vos abona,
ab esta imperial corona
reinareu etenalment.

Durant els instants que dura la Coronació de Maria, els apòstols i els jueus del cadafal descobreixen l’emotiva escena. Comprenen llavors que la Mare de Déu ja no és al sepulcre que ells rodegen perquè Maria ha ressuscitat i, coronada, puja als cels. Per això alcen les seues mans cap a les altures i s’uneixen així a l’acció, alhora que reben la copiosa pluja d’oripell que inunda el cadafal i els seus voltants.

Sant Tomàs recorre la distància que el separa de l’escenari i, una volta allí, saluda i abraça Sant Pere i Sant Joan. Aquest últim, alhora que la Santíssima Trinitat inicia la seua pujada, desfulla la palma adornada amb trossos d’oripell i, baixant del cadafal pel corredor, s’obri camí entre la multitud que ompli l’església. Puja a las tribunes oficials construïdes en els laterals de la nau i dóna un grapat de fulles de la palma a l’Alcalde de la cuitat i al President del Patronat Nacional del Misteri.

En el moment en què el giny de la Coronació arriba al cel, comença la seua pujada l’Araceli. Els aplaudiments se succeeixen contínuament. L’orgue ompli amb les seues notes tots els racons de la Basílica. I, per acabar, quan l’Araceli està a punt d’arribar al cel, els actors del cadafal entonen un Gloria d’acció de gràcies:

Gloria patri et Filio
et Spiritui Sancto.
Sicut erat in principio
et nunc et semper
et in saecula saeculorum. Amen.

L’Araceli, amb la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció, és acomiadada amb grans aplaudiments. Llavors, els actors s’ordenen en dues files –les Maries, els àngels del seguici marià i la resta de personatges-, i baixen per l’andador en direcció a l’ermita de Sant Sebastià. Tanquen el seguici Sant Joan, San Jaume i Sant Pere, seguits per l’arxiprest i els tres cavallers. El Misteri, la Festa d’Elx, ha acabat.