Palmerar d’Elx. Patrimoni de la Humanitat

Palmerar d‘Elx. Patrimoni de la Humanitat

La palmera datilera a l’Elx antic

La palmera era coneguda a Elx des de temps immemorial. Llavors de dàtil fossilitzades datades devers l’any 2800 aC. foren trobades a la Cueva dels Tiestos (Jumella, Múrcia), a menys de 56 km d’Elx. En l’actualitat, poden ser contemplades al Museu Jerónimo Molina de Jumella.

Al jaciment arqueològic de l’Alcúdia, a 2 km. al sud de l’actual ciutat, són les ruïnes de la ciutat ibèrica d’Helikè, i la colònia romana coneguda amb el nom de Colonia Iulia Ilici Augusta. Allí, vestigis de valuoses representacions ceràmiques proven que els ibers utilitzaven fulles de palma als seus rituals. Aquesta ceràmica demostra que aquestes fulles es feien servir en la seua forma natural i també modificada amb fins cerimonials.

Les agrupacions naturals de palmeres deuen haver-se desenvolupat prop dels brolladors, com al nord d’Àfrica, i poden veure’s representades en les pintures de les grutes de l’edat de pedra al Sahel. .

Però aquest no és l’origen del Palmerar Històric d’Elx, per tal com es tracta d’un oasis artificial creat per la mà de l’home en la seua lliura per conquistar un entorn especialment hostil i àrid.

L’origen musulmà del Palmerar I

Entre els segles VII i VIII dC, l’expansió de l’Islam propicià una fusió revolucionària de les tècniques agrícoles iranianes, àrabs i saharianes.

Els grups àrabs i berbers que s’instal·laren a la península Ibérica a partir del 711 hi portaren nous conreus (arròs, cotó, cítrics, albergínies, canyamel, etc.) i un ampli espectre de tècniques de regadiu, especialment adaptades a condicions de severa aridesa. Sabers ancestrals que, ja en l’antiguitat, permeteren el floriment de civilitzacions extraordinàries al desert, com la Petra dels àrabs nabateus.

La gestió racional de l’aigua va ser millorada durant l’apogeu del Islam. La creació de grans hortes permeté el creixement de pobles i ciutats. En urbs com ara València, l’aigua de les sèquies regava els camps, subministrava energia als molins hidràulics, i alimentava complexes xarxes de sanejament, desconegudes a l’Europa cristiana. Noves ciutats, com ara Bàssora i Bagdad a l’Orient Musulmà, o Múrcia al seu extrem occidental, nasqueren gràcies al desenvolupament de complexos sistemes de regadiu al seu entorn.

En particular, dues grans urbs de l’Islam occidental deuen la seua prosperitat al establiment de grans oasis artificials: Marràqueix, fundada el 1062 pel cabdill almoràvit Yusuf Ibn Taixfín, i Elx, fundada cap a la si del segle X pel califat de Còrdova. Ciutats germanes que compartiren segles d’història davall sobirania almoràvit i almohade.

L’origen musulmà del Palmerar II

Podem afirmar amb rotunditat que el gran oasi d’Elx, el Palmerar, va ser establit pels fundadors musulmans de l’actual ciutat, situada a més dos quilòmetres de l’antiga Ilici. No debades la Sèquia Major, que nodreix el Palmerar a través de nombrosos braços de nombre àrab o arabitzat, recorre els ciments del nucli islàmic de la ciutat d’Elx, tal i com la va descriure, a mitjan segle XII, el geògraf Al-Idrisi: “Elx és una vila construïda en una plana travessada per un canal derivat del riu. Aquest canal passa davall els seus murs, i els habitants en fan ús, perquè serveix per las banys i corre pels mercats i carrers. Les aigües del riu esmentat són salobres. Per a beure, els habitants es troben en la necessitat de portar aigua de pluja d’altres llocs, que emmagatzemen en dipòsits”.

A Elx, el regadiu resulta indispensable per a la pràctica de l’agricultura. Amb menys de 300 mm de pluja anual, només espècies de gran resistència a l’aridesa, com l’olivera, hi poden prosperar sense l’aportació artificial d’aigua. Les aigües superficials disponibles per al reg són, a més a més, escasses i d’una qualitat dolenta.

El riu Vinalopó compta amb un cabal mitjà de només 0’3 m³ per segon, i les seues aigües són salobres. Els fundadors musulmans d’Elx dissenyaren el Palmerar com a mitjà per a extraure el màxim partit a tan adversa dotació hídrica. Les palmeres suporten bé les aigües salobres, i la seua plantació ordenada permeté el conreu d’espècies associades d’igual tolerància, com el magraner o l’alfals

Al-Àndalus i el Palmerar

Els il·luminadors de ‘extraordinari manuscrit de les Cantigas de Santa María, obra capital de la literatura castellana redactada pel rei que, sent infant, arrabassà primer Elx a l’Islam, N’Alfons X el Savi de Castella i Lleó, representen la vila musulmana com una ciutat de palmeres.

En un passatge que sorprèn per la seua evocació del paisatge d’Aràbia, el geògraf musulmà Ibn Saïd, que visità Elx a principis del segle XIII, féu constar significativament als seus escrits que, segons opinió comuna, la ciutat d’Elx recordava “la ciutat del profeta”, ço és, Madinat an-Nabî, actual ciutat de Medina a l’Aràbia Saudita, que és al costat d’un oasi de palmeres, en la qual es refugià Mahoma en ser expulsat de la Meca (l’Hègira, començament de l’era musulmana).

El Palmerar d’Elx, com a paisatge artificial que reflecteix els valors i propòsits del grup humà que el creà, fins i tot més enllà des seu disseny tècnic, és clarament un paisatge cultural.

El Palmerar, que segons un altre autor medieval, Ibn al-Yasa, produïa els millors dàtils d’Al-Àndalus, és un testimoni viu i singular de la revolucionària cultura hidràulica desenvolupada per l’Islam a la península Ibèrica.

Així mateix, el Palmerar també encarna l’esforç mut de generacions de camperol; hòmens i dones, l’enginy i la laboriositat dels quals transformà deserts en vergers, generant-hi la riquesa material que sustentà l’esplendor extraordinari de la cultura andalusina.

El Palmerar, de l’Islam a la Cristiandat, segles XIII-XVII

Pel seu valor econòmic, el gran oasis andalusí d’Elx va ser capaç de superar l’impacte de la conquesta cristiana i d’altres successos històrics d’enorme transcendència, com ara l’expulsió dels moriscos (1609), últims descendents dels fundadors andalusins d’Elx i llur oasis. De fet, los nous pobladors cristians s’afanyaren per millorar el rendiment del Palmerar, introduint millores en el sistema de reg de la Sèquia Major, com la construcció de l’actual pantà, entre 1632 y 1640.

Així mateix, Elx desenvolupà, en associació al culte cristià, un rica artesania de la palma blanca. La ciutat prompte fou coneguda com “la Jerusalem d’Occident”. El simbolisme de la palma blanca té el seu màxim exponent al Misteri o Festa d’Elx, drama sacrolíric medieval de l’Assumpció de Maria, en el qual una gran palma blanca estableix la connexió mística entre la Mare de Déu, els Apòstols, el cor celestial i la resta dels actors.

L’apogeu del Palmerar, segles XVIII-XIX

El Palmerar impressionà vivament els viatgers il·lustrats del segle XVIII, i els artistas, geògrafs i enginyers que el visitaren en la centúria següent, època de màxima expansió dels horts de palmeres, el nombre dels quals, sumant-hi el Palmerar urbà i el dispers, devia superar amplament els 200.000 exemplars.

El botànic Cavanilles (1797) deixà un bell testimoni de l’impacte que causava la contemplació del gran oasis d’Elx sobre el viatger: “Fatígase la vista al descubrir por todas partes eriales, aridez, descuido, y cerros que alargan el camino de suyo fatigoso; pero en saliendo de la última garganta, cuando se perciben las inmediacions d’Elx, y en ellas aquel bosque de olivos, precedidos de tanto camp cultivado; cuando en el centre dels olivos se ve aquella multitud de empinadas palmas que ocultan los edificios, y parte de las torres y cúpulas de la villa más populosa del reino, es tanta la sorpresa, tan dulce la sensació, que el espectador desea llegar a aquel nuevo país para conocer a fondo su valor, su hermosura, sus produccions y habitantes, digno todo ello de ser descrito con exactitud”.

L’amenaça del progrés, segles XIX-XX

El trànsit del segle XIX al XX marcà una inflexió dramàtica en l’evolució del Palmerar. L’impacte de les revolucions industrial i urbanística posà en greu risc al seua continuïtat històrica. El ferrocarril, inaugurat el 1884, seccionà en dos el gran Palmerar periurbà i afavorí l’ocupació dels horts adjacents per la incipient indústria il·licitana del calçat.

La ciutat, ofegada per l’immens cinturó de palmeres, inicià el seu creixement sobre la base de la destrucció dels horts adjacents.

La sort del Palmerar pareixi segellada, més encara si es considera que l’agricultura d’oasis perdé part de la seua raó de ser per l’entrada en servici, entre 1915 i 1923, de les companyies “Nuevos Riegos El Progreso” i “Riegos de Levante”, que bonificaren el terme d’Elx con els sobrants del riu Segura i d’alguns canals de desguàs (assarbs) de la Vega Baixa, bombejats des de la llacuna del Fondo. Des de 1979 els il·licitans tenen també accés a les aigües del transvasament Tajo-Segura.

La defensa del palmerar pels il·licitans

Afortunadament, els il·licitans saberen reaccionar. Ja en la segona dècada del segle XX, s’alçaren veus qualificades en defensa del Palmerar, encapçalades per l’arxiver municipal, Pere Ibarra i Ruiz. Gràcies a la seua perseverant campanya, el valor del Palmerar obtingué reconeixement en els àmbits local i nacional. La II República promulgà legislació en defensa del Palmerar el 1933, i el 1943, durant la dictadura del general Franco, va ser declarat “Jardí Artístic”.

Entre los anys 20 i 80, l’Ajuntament d’Elx desplegà una prolixa normativa encaminada a una protecció més eficaç del Palmerar. El creixement urbà es concentrà en la ribera dreta del Vinalopó, lluny dels horts, i les intrusions en el Palmerar, tingueren com a premissa el respecte a les palmeres i a l’estructura del parcel·lari.

Estat actual de conservació

Des del punt de vista de la història del paisatge, l’estat actual de conservació del Palmerar és raonable. Y el futur es presenta prometedor, per tal com des de mitjan anys huitanta hi ha una ferma política pública encaminada cap a la conservació i millora del Palmerar. Una política que té la seua consagració en la Llei per la qual es regula la tutela del Palmerar de 1986 i el Pla General d’Ordenació Urbana d’Elx de 1997.

Resolt el conflicte entre modernització i conservació del Palmerar, les inquietuds principals giren als voltants del millorament biològic de les palmeres datileres dels horts.

L’Estació Phœnix està tractant d’aquest problema amb èxit. També hi ha grans expectatives relacionades amb la investigació encaminada cap a l’obtenció d’espècimens millorats capaços de convertir el conreu de palmeres datileres en un negoci econòmicament rendible. El millorament biològic del Palmerar també queda garantit per les activitats que duu a terme l’Ajuntament, especialment aquelles relacionades amb el trasplantament de les palmeres jóvens que es cultiven en el seus vivers.

L’Ajuntament també porta a terme un treball important en el manteniment de les tradicions vinculades al cultiu i l’aprofitament de la palmera datilera. Hui en dia lels millors palmerers (treballadors de la palmera) d’Elx es troben en la plantilla de l’Ajuntament. Les arts i els oficis tradicionals de la palmera també troben el suport de l’Ajuntament a través de l’organització sistemàtica de tallers de la palmera. En aquests tallers, les persones interessades poden aprendre l’elaboració de la palma blanca i totes les maneres tradicionals en què aquest producte pot ser treballat.